TRAVESSA VALLTER-CANIGO EN UN DIA (primera part: l'anada)

Aprofitant que per Sant Joan tenim moltíssimes hores de llum, vaig voler probar de fer aquest recorregut. També es adient triar aquesta data doncs són els dies que la flama del Canigó fa la seva arribada a moltes contrades de Catalunya.

La idea era arribar el més lluny possible i si això soposava arribar a fer el cim millor que millor. El recorregut es el clàssic Vallter-Canigó que normalment es fa en dos dies i la tornada està programada en autocar, es doncs un llarg trajecte i per tant cal pensaren portar algo per menjar i per beure. Vaig creure ue era un bon moment per probar les barretes de Power Bar, molta energia i poc pes. En vaig aplegar tres i ho vaig completar amb tres litres d'aigua, impermeable per si acàs, mapa, brúixola, i un barret; tot ben posat en una motxilla lleugera d'uns 25 litres.

A dos quarts de set del matí del dia 24 de juliol del 2007 vaig començar a pujar des de Vallter en direcció a la portella de Morenys (2387 m). Aquest tram del camí ja m'és familiar doncs d'altres vegades he anat fins al Costabona per aquí. El dia es preveu clar i sobretot calorós.

A partir de les crestes anomenades Esquerdes de Rojà tot es nou. Aquí ja entrem en territori integrament francés. El camí es força fressat i marcat per punts vermells desde la portella fins quasibé Roques blanques. Cal superar petites ondulacions però cap desnivell destacable, evidentment deixo els cims del recorregut per una altre ocasió.

Deixant enrera una pila de vaques ajagudes calmosament i al cap d'unes tres hores arribava al coll de roques blanques. Atravessat per una pista forestal, enllaç entre Vallespir i Conflent, cal seguir-la fins a Pla de Guillen a on vaig arribar mitja hora més tard. En aquest punt em crida l'atenció que el terra de la pista està recobert per una malla de corda i presidit per un rètol que adverteix de la fragilitat del medi.

Ara ja calia decidir el recorregut final, una primera opció era tirar recte cap al cordal del set homes i el tretze vents que després m'obligaria a baixar fins a la jaça del Cadí , molt desnivell i camí més incert, o bé una segona opció més popular: baixar fins el refugi de Marialles i d'allí enfilar la vall cap el refugi Aragó i cap al cim per la famosa xemeneia. Anant sol, sense conéixer el terreny ni estar massa segur de les possibilitats físiques vaig triar la segona opció. Sobretot alentat per la visió del refugi Marialles des d'el mateix pla de Guillen.

Unes fites t'acompanyen en el descens que passa per la cabana i, una mica més amagat, el refugi del pla de Guillen (2278 m), baixem per la banda esquerra del turó fins arribar al collet. Millor travessar la pista i per fer drecera de les seves marrades. Passo pel costat d'unes runes i enfronto el tram final de la pista que em portarà a la cota 1700 del refugi de Marialles després de perdre uns 500 metres de desnivell. El primer que penso es que després ho hauré de pujar.

Molts de cotxes aparcats a la vorera de la pista que arriba fins al refugi i com no, moltes vaques franceses: d'un to grisenc i amb els ulls enfosquits per cercles negrosos. La calor ja es comença a fer molt present. Ara cal seguir les marques del Gr-10 que et porta a travessar el torrent de Llipodera per un pontet. El camí ample i fresat puja suament direcció a Coll Verd (1868 m). Em vaig creuant amb caminants amb pesades motxilles, esportistes del running, recordo que cada primer diumenge d'agost es celebra la cursa del Canigó, i senderistes de diumenges d'estiu.

Cal travessar el torrent del Cadí que fins ara el camí ha anat resseguint, uns centenar de metres més enllà es deixa a l'esquerra el trencant que mena a Cortalets (hi ha tot un seguit de fletxes indicadores), i enfilar cap al refugi Aragó (2123 m). Allí s'acaba la protecció del bosc de pi negre i hi ha gent que, estirada a la fresca, es resisteix a abandonar-la. Ajudat per la visió dels petits grups de valents caminants puc fer-me la idea del recorregut que fa un sender ple de giravolts. Atravesso uns planells i ja començo a notar que el camí s'enfila. Vaig passant gent amb motxilles molt carregades, joves amb els seu monitor, parelles... a tots els saludo amb un "bon dia", alguns em retornen "bonjour" però de tant en tant sento també "bon dia". En un dels darrers giravolts de les marrades trobo una font i un rètol que la bateja: "font nostra", -mira, com la marca de llet!

Després d'un flaqueig final que dibuixa el camí per travessar un terreny tarterós cal afrontar la xemeneia: grimpadeta amb viarany assenyalat en vermell i sense cap més complicació que el cansament i la quantitat de gent que puja i baixa per aquest lloc, fins i tot un petit gos que, penjat literalment del bastó del seu amo afronta el descens tranquilament.

A la una en punt trec el cap al cim del Canigó, 2.784 metres sobre le nivell del mar. M'ha costat 6 hores i mitja d'un caminar viu arribar fins aquí.