Després de sis hores i mitja de patejada arribo al cim del Canigó. Hi ha força gent aquest dia de Sant Joan. Del terra encara fumegen uns rostolls, el primer que penso es que fins i tot aquí venen a fer costellades, peró al fixar-me una mica més, veig unes restes d'un drap roig i groc: una bandera socarrimada. Una mica més enllà em sorpren una especie d'espantaocells tant alt com una persona, amb un rètol penjat i gent fent-se fotografies davant d'ell. La pujada des del refugi de Cortalets és tant curta que permet fer aquestes coses.
No tinc temps de fer massa res: donar una ullada al taulell expositiu que hi ha al cim per reconéixer cap a on queda el Tretzevents i observar per on va i ve la gent. En general sembla que es dirigeixen cap el proper cim del Jofre resseguint tota la carena, algún, però, ressegueix tamé un camí que dibuixa unes marrades per la vessant nord. Ara ja he recuperat l'alè cal enfrontar la tornada que ,segur, es farà molt llarga.
Per la xemeneia segueix pujant molta gent. Amb paciència vaig trobant el moment per poder baixar els graons amb molta cura de no fer baixar cap roc. És molt més fàcil del que em pensava. El petit descans m'ha anat bé i baixar-la em costa molt menys que pujar-la.
A mida que vaig perdent alçada la calor es fa més present. Algún que altra cop de vent em fa trontollar el barret. Em plantejo estalviar-me totes les marrades que pugui gracies a la visió dels grupets de gent disseminats per tot el sender. Així arribo força depressa al refugi Aragó. Paro per fer un descans sota els pins negres i m'adono que quasibé no em queda aigua. M'he saltat la corba a on hi ha la "font nostra" i ara em farà falta.
A França, com a tots llocs, també hi ha gent que no respecta la natura: sobre l'herba, just davant meu, hi ha llençada una ampolla de plastic buida. Mossego una mica de power bar, en faig una bola i el deixo a la boca perquè es vagi desfent. Faig un glop d'aigua i em poso en camí: quan més abans comenci, més abans acabaré. El calor és aclaparador, aomforme vas perdent alçada es va fent més present. M'aturo a cada torrent d'aigua per remullar-me el cap. Passades dues hores de la meva arribada al cim torno a ser al refugi Merialles. A pocs metres trobo una petita font i ompleno l'ampolla. No em fa massa gràcia doncs als voltants hi ha molt de bestiar i penso que potser l'aigua podria estar contaminada. No puc fer massa res doncs l'aigua de segur em farà falta.
A les quatre m'agradaria ser al Pla Guillén i amb aquesta intenció enfilo la pista que ressegueix la vall de la Llagona amunt. Cap els 1.985 m. d'altitud, abans de la primera marrada de la pista i prop d'unes runes, comença el camí. Começo a notar que guanyar metres cap a munt cada vegada em costa més. M'he d'aturar més sovint del que m'agradaria mentre cerco les fites que van marcant el camí fins al coll o aprofito per fer una mirada al neret que recobreix el sòl. Del coll al Pla el camí, ben fressat, travessa una tanca a l'esquerra i ressegueix un fil vaquer sota un bosc de pins negres. Deixa el cim del turó i el pedregam que hi baixa a l'esquerra i seguint les fites passa pel refugi i la barraca fins arribar a la pista. De moment ja acumulo 15 minuts de retard.
Els paratges son ara ja coneguts i em resulta molt més fàcil seguir els camins. Les ondulacions que fa el terreny son més aviat suaus i es fàcil intuir visualment per on passen. Per contra ara ja estinc molt cansat i qualsevol pujadeta ja em fa esbufegar. El cel es ben clar i encara falten varies hores fins que no es faci fosc. No hi ha res doncs que m'obligui a espavilar-me i puc regular les forces que em queden. Un a un vaig assolint els collets que encara em separen de la furgoneta, amb la vista posada a les crestes de les Esquerdes de Rotjà. A la portella abandono les marques vermelles que porten cap a les faldes del Costabona i segueixo el camí que per sota el rocam traça la darrera pujada remarcable. Aquesta ni arriba a 100 metres de desnivell però em costa el que no es dit: a pocs metres d'arribar a dalt necessito recolzar-me en una pedra per poder recuperar l'alé i quan hi arribo el primer que faig es posar-me de genolls i fer un glop. Encara que l'aigua que he agafat de la font de Merialles no em faci massa gràcia ja no puc passar més sense beure ni fer una caixalada de power bar.
Ja resta poc, procuro evitar al màxim els petits desnivells que dibuixa el camí fins arribar a la portella de Morenys. Tot baixada i amb força mal de cames em retrobo amb la furgoneta que havia deixat a Vallter unes tretze hores abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada