Sabatilles, mitjons i barret. Tres indispensables per la meva travessa.

Per aquesta travessa de tants quilometres vaig triar les sabatilles Velocity de Vasque. Són lleugeres, cómodes i aptes per portar plantilles ortopèdiques. El que més m'agrada és que la seva estabilitat em dona molta seguretat en qualsevol tipus de terreny. A més els reforços de la puntera i uns bons tacs a la sola les fan quasibé indestructibles.
Per mitjons em vaig posar els attack de Falke que han resultat ser molt comfortables. S'adapten tant bé que he arribat sense cap ampolla, a més prou transpirables perqué els peus no quedin rebollits.
Com que es preveia força sol m'he endut també un barret de gran ala de La Fuma, lleuger, transpirable i amb una ala rígida que m'ha protegit molt bé dels ratjos solars. L'únic inconvenient que li vaig trobar va ser quan bufava el vent.

TRAVESSA VALLTER-CANIGÓ EN UN DIA (segona part: la tornada)

Després de sis hores i mitja de patejada arribo al cim del Canigó. Hi ha força gent aquest dia de Sant Joan. Del terra encara fumegen uns rostolls, el primer que penso es que fins i tot aquí venen a fer costellades, peró al fixar-me una mica més, veig unes restes d'un drap roig i groc: una bandera socarrimada. Una mica més enllà em sorpren una especie d'espantaocells tant alt com una persona, amb un rètol penjat i gent fent-se fotografies davant d'ell. La pujada des del refugi de Cortalets és tant curta que permet fer aquestes coses.

No tinc temps de fer massa res: donar una ullada al taulell expositiu que hi ha al cim per reconéixer cap a on queda el Tretzevents i observar per on va i ve la gent. En general sembla que es dirigeixen cap el proper cim del Jofre resseguint tota la carena, algún, però, ressegueix tamé un camí que dibuixa unes marrades per la vessant nord. Ara ja he recuperat l'alè cal enfrontar la tornada que ,segur, es farà molt llarga.

Per la xemeneia segueix pujant molta gent. Amb paciència vaig trobant el moment per poder baixar els graons amb molta cura de no fer baixar cap roc. És molt més fàcil del que em pensava. El petit descans m'ha anat bé i baixar-la em costa molt menys que pujar-la.

A mida que vaig perdent alçada la calor es fa més present. Algún que altra cop de vent em fa trontollar el barret. Em plantejo estalviar-me totes les marrades que pugui gracies a la visió dels grupets de gent disseminats per tot el sender. Així arribo força depressa al refugi Aragó. Paro per fer un descans sota els pins negres i m'adono que quasibé no em queda aigua. M'he saltat la corba a on hi ha la "font nostra" i ara em farà falta.

A França, com a tots llocs, també hi ha gent que no respecta la natura: sobre l'herba, just davant meu, hi ha llençada una ampolla de plastic buida. Mossego una mica de power bar, en faig una bola i el deixo a la boca perquè es vagi desfent. Faig un glop d'aigua i em poso en camí: quan més abans comenci, més abans acabaré. El calor és aclaparador, aomforme vas perdent alçada es va fent més present. M'aturo a cada torrent d'aigua per remullar-me el cap. Passades dues hores de la meva arribada al cim torno a ser al refugi Merialles. A pocs metres trobo una petita font i ompleno l'ampolla. No em fa massa gràcia doncs als voltants hi ha molt de bestiar i penso que potser l'aigua podria estar contaminada. No puc fer massa res doncs l'aigua de segur em farà falta.

A les quatre m'agradaria ser al Pla Guillén i amb aquesta intenció enfilo la pista que ressegueix la vall de la Llagona amunt. Cap els 1.985 m. d'altitud, abans de la primera marrada de la pista i prop d'unes runes, comença el camí. Começo a notar que guanyar metres cap a munt cada vegada em costa més. M'he d'aturar més sovint del que m'agradaria mentre cerco les fites que van marcant el camí fins al coll o aprofito per fer una mirada al neret que recobreix el sòl. Del coll al Pla el camí, ben fressat, travessa una tanca a l'esquerra i ressegueix un fil vaquer sota un bosc de pins negres. Deixa el cim del turó i el pedregam que hi baixa a l'esquerra i seguint les fites passa pel refugi i la barraca fins arribar a la pista. De moment ja acumulo 15 minuts de retard.

Els paratges son ara ja coneguts i em resulta molt més fàcil seguir els camins. Les ondulacions que fa el terreny son més aviat suaus i es fàcil intuir visualment per on passen. Per contra ara ja estinc molt cansat i qualsevol pujadeta ja em fa esbufegar. El cel es ben clar i encara falten varies hores fins que no es faci fosc. No hi ha res doncs que m'obligui a espavilar-me i puc regular les forces que em queden. Un a un vaig assolint els collets que encara em separen de la furgoneta, amb la vista posada a les crestes de les Esquerdes de Rotjà. A la portella abandono les marques vermelles que porten cap a les faldes del Costabona i segueixo el camí que per sota el rocam traça la darrera pujada remarcable. Aquesta ni arriba a 100 metres de desnivell però em costa el que no es dit: a pocs metres d'arribar a dalt necessito recolzar-me en una pedra per poder recuperar l'alé i quan hi arribo el primer que faig es posar-me de genolls i fer un glop. Encara que l'aigua que he agafat de la font de Merialles no em faci massa gràcia ja no puc passar més sense beure ni fer una caixalada de power bar.

Ja resta poc, procuro evitar al màxim els petits desnivells que dibuixa el camí fins arribar a la portella de Morenys. Tot baixada i amb força mal de cames em retrobo amb la furgoneta que havia deixat a Vallter unes tretze hores abans.

TRAVESSA VALLTER-CANIGO EN UN DIA (primera part: l'anada)

Aprofitant que per Sant Joan tenim moltíssimes hores de llum, vaig voler probar de fer aquest recorregut. També es adient triar aquesta data doncs són els dies que la flama del Canigó fa la seva arribada a moltes contrades de Catalunya.

La idea era arribar el més lluny possible i si això soposava arribar a fer el cim millor que millor. El recorregut es el clàssic Vallter-Canigó que normalment es fa en dos dies i la tornada està programada en autocar, es doncs un llarg trajecte i per tant cal pensaren portar algo per menjar i per beure. Vaig creure ue era un bon moment per probar les barretes de Power Bar, molta energia i poc pes. En vaig aplegar tres i ho vaig completar amb tres litres d'aigua, impermeable per si acàs, mapa, brúixola, i un barret; tot ben posat en una motxilla lleugera d'uns 25 litres.

A dos quarts de set del matí del dia 24 de juliol del 2007 vaig començar a pujar des de Vallter en direcció a la portella de Morenys (2387 m). Aquest tram del camí ja m'és familiar doncs d'altres vegades he anat fins al Costabona per aquí. El dia es preveu clar i sobretot calorós.

A partir de les crestes anomenades Esquerdes de Rojà tot es nou. Aquí ja entrem en territori integrament francés. El camí es força fressat i marcat per punts vermells desde la portella fins quasibé Roques blanques. Cal superar petites ondulacions però cap desnivell destacable, evidentment deixo els cims del recorregut per una altre ocasió.

Deixant enrera una pila de vaques ajagudes calmosament i al cap d'unes tres hores arribava al coll de roques blanques. Atravessat per una pista forestal, enllaç entre Vallespir i Conflent, cal seguir-la fins a Pla de Guillen a on vaig arribar mitja hora més tard. En aquest punt em crida l'atenció que el terra de la pista està recobert per una malla de corda i presidit per un rètol que adverteix de la fragilitat del medi.

Ara ja calia decidir el recorregut final, una primera opció era tirar recte cap al cordal del set homes i el tretze vents que després m'obligaria a baixar fins a la jaça del Cadí , molt desnivell i camí més incert, o bé una segona opció més popular: baixar fins el refugi de Marialles i d'allí enfilar la vall cap el refugi Aragó i cap al cim per la famosa xemeneia. Anant sol, sense conéixer el terreny ni estar massa segur de les possibilitats físiques vaig triar la segona opció. Sobretot alentat per la visió del refugi Marialles des d'el mateix pla de Guillen.

Unes fites t'acompanyen en el descens que passa per la cabana i, una mica més amagat, el refugi del pla de Guillen (2278 m), baixem per la banda esquerra del turó fins arribar al collet. Millor travessar la pista i per fer drecera de les seves marrades. Passo pel costat d'unes runes i enfronto el tram final de la pista que em portarà a la cota 1700 del refugi de Marialles després de perdre uns 500 metres de desnivell. El primer que penso es que després ho hauré de pujar.

Molts de cotxes aparcats a la vorera de la pista que arriba fins al refugi i com no, moltes vaques franceses: d'un to grisenc i amb els ulls enfosquits per cercles negrosos. La calor ja es comença a fer molt present. Ara cal seguir les marques del Gr-10 que et porta a travessar el torrent de Llipodera per un pontet. El camí ample i fresat puja suament direcció a Coll Verd (1868 m). Em vaig creuant amb caminants amb pesades motxilles, esportistes del running, recordo que cada primer diumenge d'agost es celebra la cursa del Canigó, i senderistes de diumenges d'estiu.

Cal travessar el torrent del Cadí que fins ara el camí ha anat resseguint, uns centenar de metres més enllà es deixa a l'esquerra el trencant que mena a Cortalets (hi ha tot un seguit de fletxes indicadores), i enfilar cap al refugi Aragó (2123 m). Allí s'acaba la protecció del bosc de pi negre i hi ha gent que, estirada a la fresca, es resisteix a abandonar-la. Ajudat per la visió dels petits grups de valents caminants puc fer-me la idea del recorregut que fa un sender ple de giravolts. Atravesso uns planells i ja començo a notar que el camí s'enfila. Vaig passant gent amb motxilles molt carregades, joves amb els seu monitor, parelles... a tots els saludo amb un "bon dia", alguns em retornen "bonjour" però de tant en tant sento també "bon dia". En un dels darrers giravolts de les marrades trobo una font i un rètol que la bateja: "font nostra", -mira, com la marca de llet!

Després d'un flaqueig final que dibuixa el camí per travessar un terreny tarterós cal afrontar la xemeneia: grimpadeta amb viarany assenyalat en vermell i sense cap més complicació que el cansament i la quantitat de gent que puja i baixa per aquest lloc, fins i tot un petit gos que, penjat literalment del bastó del seu amo afronta el descens tranquilament.

A la una en punt trec el cap al cim del Canigó, 2.784 metres sobre le nivell del mar. M'ha costat 6 hores i mitja d'un caminar viu arribar fins aquí.