El blog de'n Lluís

TORNADA A SANT AMAND

2011-03-07T02:27:00.000-08:00

Ahir vaig tornar a pujar a Sant Amand, des de la darrera cursa que no ho feia. Sort que vaig trobar en Marc a Saltor i em va acompanyar la resta del trajecte. Segur que es va avorrir d'esperar-me.Vaig arribara casa amb una bona pàjara.

U.L. per muntanya

2010-06-18T12:37:00.000-07:00

Avui he probat l'entrenament de U.L. per muntanya. He començat a la ruta del ferro l'escalfament de la mateixa manera: 1' de caminar i 2' de córrer, fins a 9 vegades (sortida de la betzinera al 1,5km i mitja volta al 4km passat).
Després canvi de sabatilles i circuit per la obaga de l'Avellaneda i Carboneres, un circuit variat amb pujades i baixades en pista i corriols pronunciats, aproximadament 50 minuts. He mirat de no sobrepassar les 160ppm a les pujades i afluixar força a les baixades.
Horari total: 1h 20' i el resultat és que he quedat força cansat.

U.L. per la Ruta del Ferro

2010-06-11T09:51:00.000-07:00

U.L. és el llindar lactat-ventilatori, el ritme de cursa de mitja de muntanya, en el meu cas està vist que es 165ppm.

Escalfament: un minut de caminar i dos minuts de córrer. Augmentar la intensitat progressivament recordant que estem fent escalfament. Fer-ho nou vegades, després no parar de córrer, ara ja més tranquilament fins passat un minut i els dos darrers minuts caminar. Temps total 30 minuts. A la pràctica, cotxe a la estació de servei, comencem al km 1,5, caminar el primer minut de cada mig km i correr fins a la seguent marca de mig km, donar mitja volta al km 4,5 i l'escalfament s'acaba al km. 2,5.

Entrenament de U.L.: 5 km a ritme de max. 165ppm (en el meu cas). Sortida al km 2,5 i mitja volta al km 5. El temps que he fet avui es de 21 minuts llargs i m'ha costat de mantenir el ritme.

Tornada: mig km al trot i el darrer mig caminant.

CURSA D'ALPENS, un anàlisi clínic.

2010-06-08T12:34:00.000-07:00

Una cursa de 26,5 Km i poc més de 1000m de desnivell positiu. Recorregut dels anomenats trencacames amb dos pujades rellevants : Santa Margarida de Vinyoles al km 15 i Puigdon al km 22. Terreny variat, corriols obags, pistes franques i descensos tècnics. Una cursa en la que m'hi vaig trobar molt a gust. Molta participació també, més de 300 corredors.
Vaig fer un temps que no va ser res de l'altre mon: 2h 42' però que hi vaig aprendre moltes coses sobre com em funciona el cos.
Aquesta vegada portava el pulsómetre desde el primer moment. L'escalfament va resultar difícil: durant practicament 30' vaig alternar caminar i córrer per no pujar més de les 150 pulsacions i vaig beure aigua i ingerir power gel des d'un primer moment. Just abans de la sortida portava un ritme molt lent i les pulsacions encara eren molt altes (la propera vegada intentaré escalfar diferent, alternaré cursa ràpida d'un minut i caminar per recuperar a veure que passa)
Només de sortir les pulsacions es van posar a 165 i les vaig anar mantinguent gairebé durant tota la cursa (en algunes baixades tècniques la cosa es va disparar una mica) però el ritme va anar millorant entrada la cursa (segurament més enllà dels 40').
A les pujades no em costava seguir el ritme i les baixades les feia amb força seguretat. Els últims dos km vaig pujar el ritme a 170pp però em va costar molt mantenir-lo tota l'estona, està clar que no l'aguanto bé.
A més una cosa important per mí: ja no vaig fer cursa de punteig amb passos curts, quan no podia córrer amb bona passa, caminava ràpid però també amb bona passa, el resultat es que les articulacions no es van ressentir però els quadríceps i sóleo van treballar de valent.
La recuperació del diumenge va ser difícil, amb pressió força baixa i dificultat per respirar.
Conclusions: canviar l'escalfament, fer càrrega d'hidrats en gel o líquids abans de començar la cursa, 165ppm es el meu ritme de cursa (UL) i 170ppm es el meu Vo2max. Controlar més sovint la pressió (menjar més olives amb anxoa no em farà cap mal). Mantenir l'entrenament de força i millorar el de UL però recordar-me sobretot de millorar el VO2max (8 series de 1 km de tant en tant)

SANT AMAND 2010, LA CRÓNICA

2010-05-09T11:10:00.000-07:00

Porto més de un any sense fer cap competició.
Fa uns mesos que em vaig apuntar a la Marató Salvatge de les Guilleries però un costipat inoportú (o no) no em va deixar participar. El dilluns seguent va haver-hi la gran nevada que va deixar sense llum tota la costa gironina.
Després vaig fer la intenció d'inscriure'm a la travessa dels matxos de Torelló, però va quedar plena en poques hores. Per treure'm l'espineta de fer un recurregut una mica llarg, vam aprofitar amb en Jordi Boix el Dilluns de Pasqua. Sortida de Ripoll fins a Campdevanol, Sant Pere d'Auria, Montgrony, Gombren, Coll de Faig General, Coll de l'Auró i Font del Sant. Resultat: en Jordi amb el genoll fotut, sembla que es cosa de cartílag, i jo amb molesties pel mateix tema. Serà questió de reforçar quadriceps tant com es pugui.
I arriba Sant Amand 2010, sense cap excusa aquesta vegada. Trobo gent nova per mi: Jordi Tubau, Roger Viñas (diria que l'unic que es va endur els bastons), Gerard Subirana, David ... d'altres d'habituals Xavi, Sergi Real, Jaume Gomis, Miquel (ho va fer molt bé, per cert)...
Com sempre, la sensació segons abans de la sortida era de que hi feia allà; després ja era quaestió d'averiguar-ho.
Primer vaig començar buscant un bon ritme per pujar a Sant Roc, a mida que anava apretant, anava passant gent. Baixant ja vaig veure que no em recuperava gaire bé i uns quants corredors em van passar. Un regust àcid a la boca ja m'indicava que havia de baixar ritme. Durant tota la resta de la pujada em vaig dedicar a això: anar baixant el ritme mica en mica. Més enllà del gorg de l'olla em va atrapar en Gerard Subirana, vaig mirar de mantenir-li el ritme però encara era massa elevat. Anava pujant i algun que altre m'adelantava. Pujant per la canal tenia sensació que em faltava l'aire.
La baixada va ser molt més relaxada, a les primeres de canvi ja va passar-me en Sergi. Vaig anar baixant amb cura (la coordinació no és el meu fort) mentre el del darrera m'anava dient que venia d'una lesió (batalles d'un vell conegut). Al coll del vent en Jaume em va passar i jo vaig agafar un ritme d'anar fent fins a coll Roig, allà mica aen mica vaig anar agafant velocitat fins al pla de l'home mort. Aquí ja vaig acabar l'energia i vaig tornar a anar fent fins a l'arribada. Resultat: 2hores 52 minuts. Un temps força pobre si el comparem amb les 2hores 29minuts del 2007, o les 2hores 33minuts del 2008. Això sí, vaig acabar bé: ni musculs encartronats ni agulletes els dies senguents.
Fins la propera cursa que tornarem a probar d'apretar ja de bon començament, a veure que passa.
(la foto es feta per en Jordi Masegosa)

ALS VOLTS DEL COSTABONA

2009-06-25T10:33:00.000-07:00

Punt de Sortida: pista Setcases- Espinavell, just a on surt el camí cap a la serra de la Balma.
El recorregut força variat amb trams de camí i d'altres sense, pensat per enllaçar el refugi del Costabona, la barraca de la Coma del Tech i el refugi forestal de l'Ouillat amb el Refugi Da Silva a la ribera de Rotjà i el refugi de les Esquerdes de Rotjà.
Recorregut: pujada a la serra de la Balma, flanqueig fins al peu del refugi Costabona, pujada pel dret fins a la cota 2.398 per evitar la congesta que barra el pas pel gr fins a coll de Pal, baixada per la coma del Tech fins al refugi de l'Ouillat, pujada pel dret per la Serra de les Eugues fins a les Esquerdes de Rotjà, baixada pel dret amb la referència de la pista que porta al refugi Da Silva desdel Coll de Mentet que es visible desde dalt. Remuntem la riba de Rotjà, passant pel Prat Barrat a on hi ha un abric de pastors, fins a la Portella de les Esquerdes de Rotjà, planegen pel camí que ens porta al coll de Pal, baixada pel dret fins als plans de sota i flanqueig pel mateix itinerari de l'anada.
Total uns 1800m de desnivell positiu acumulat.

REFUGI DE LES CONQUES, a la vista del Costabona.

2009-06-10T12:27:00.000-07:00

Segona travessa.
Punt de sortida Espinavell. Pujada fins a coll Pregon i baixada fins als Banys de la Presta. D'aquí camí fins al Puig de Cagallops i refugi de les Conques. Aquest es un bon punt de partida per anar fins al Costabona passant per la cabana de l'Ouillat i la cabana de la coma del Tech. Una mica més al Nord hi ha l'estació d'esquí de fons de les Foquets (un altre dia en farem la visita). Fins al refugi s'hi arriba en cotxe (però no tindria gràcia).
La tornada passant per coll Baix i després pel mateix camí.

DÓRRIA - SANT BERNABÉ DE VALLCEBOLLERE

2009-06-03T10:12:00.000-07:00

La meva primera travessa estival.
Sortida de Dórria cap el refugi seguint el camí amb marques de la cursa de Dórria, del refugi directe cap a munt fins al Plans de Gorro Blanc i baixada entre el Torrent de l'Escalera i el Torrent de la Vall per anar a cercar la pista forestal fins a la capella de Sant Bernabé.
La tornada pel mateix camí.

SALT D'OBSTACLES

2009-02-11T13:25:00.001-08:00

Com avui el temps no convidava a anar massa lluny he decidit fer un entrenament al voltant de Ripoll. He probat de fer els quatre turons: Sant Antoni, SAnt Bartomeu; Sant Roc i el Catllar.
La baixada de Sant Antoni s'ha convertit en una veritable cursa d'obstàcles amb un pilot d'arbres caiguts al mig de la pista degut a les darreres nevades i ventades.
Finalment no ho he completat, quan portava gairebé dues hores i mitja m'ha semblat que ja en tenia prou, he fet la fotografia des de la rosa dels vents i he girat cua.
Estrenava mitjons i sembla que ja no seran mai més blancs. Les sabatilles eren vermelles de noves però ja fa uns quans dies que han anat canviant de color. No sé perquè...

11-09-08 PROMENADE PER L'ARIÈGE

2008-09-15T13:23:00.001-07:00

Prenem com a punt de sortida el poble de l'Hospitalet. Passat el pont direcció Puimorent trobem una zona per aparcar a l'esquerra de la carretera. La ruta es troba marcada, és el num. 41 dels mapa informatiu que trobem a un plafó del poble. El recorregut puja a l'estany de Pedourrés, passa per la portella del Siscar, entre els cims del Nerasol i el Regalecio i baixem per la vall del Siscar passant pel refu lliure de la Besina, molt utilitzat pels pescadors.
Vaig aprofitar per pujar fins al Nerasol. Em va costar molt doncs encar no m'havia recuperat de la Pica, a més el temps no acompanyava gaire: el cel estava cobert i amenaçava pluja. Just arribar es va desfermar una enorme tempesta i que va durar tot el viatge de tornada fins a Ripoll.
La zona és plena de possibilitats: de l'estany de Pedourrés es pot continuar cap a coll d'Alba i Andorra, tenim al davat el pic d'Alba i desde la vall del Siscar podem accedir al port d'Incles i a la portella del Siscaró.
Si vols veure les imatges clica aquí.

10-09-08 PUJADA A LA PICA

2008-09-15T13:22:00.000-07:00

Vaig arribar al parquing de l'Artigue tard: eren les deu de la nit tocades després de conduir unes 3h20'. S'hi arriba passant per Puimorent, Axs (a on trobem un desviament per anar a Orlú), Tarascon, Vic-de-Sos, Marc i finalment l'Artigue. Trobem el parquing (1.170m) situat al costat del riu i d'una central elèctrica. L'aigua era increiblement transparent.
Tot el camí es troba marcat fins arribar al coll de Riufred i el Montcalm. Un altre Gr. mena a la cascada de l'Artigue, tot marcat amb rétols. Després de travessar el torrent, la pujada comença molt dreta, entre bedolls i avets (i bolets). A mida que anem remuntant l'avetosa es substituïda per la fageda fins que arribem a la carena al 1.600m a on el bosc desapareix per donar pas als prats.
Per fer-ho més amé podem passar per l'estany Sourd amb un refugi, que es troba tancat. La desviació la trobem a l'esquerra just després de passar un orri al costat del camí.
A la zona de l'estany vaig estar a punt de trepitjar un escurçó. A 2.000m, entre les vaques que estaven pasturant vaig sorprendre un gripau.
A partir del refugi de Pinet el camí ja es més agreste, d'alta muntanya, amb alguna pujada molt pronunciada, sobretot del primer al segon estany. Aquest el voregem per la dreta amb llocs a on cal estar a l'aguait de no relliscar. Per quí ja començo a notar les dificultats de l'alçada.
El camí ara és una mica perdedor doncs les marques, que hi son, no es veuen fàcilment. Passem per un estany mig gelat que és millor vorejar-lo per la dreta. Més endavant s'incorpora el camí que vé del port de Sotllo i arribem al coll de Riufred. D'aquí es flanqueja al coll entre la Pica i el Verdaguer i s'assoleix la Pica amb cura però sense cap dificultat (3.143m)
Si vols veure les imatges clica aquí.

ENTRENAMENT PER COMA MITJANA

2008-08-21T10:59:00.000-07:00

Avui he probat de fer un entrenament intens. Es el primer dia que faig un entrenament llarg i de qualitat. He quedat fet un cadàver.
El recorregut: Vallter, portella de Mantet, refugi dels Alemnys, coll de pal, pujada per Coma Mitjana, coll de Coma Mitjana, Bastiments, Coll de la Geganta i tornada a Vallter.
No tinc ni idea dels kilometres totals, l'altímetre ha marcat al voltant dels 1650m de desnivell positiu. He tardat una mica menys de cinc hores però al Coll de Coma Mitjana ja estava ben buit, això que ja m'havia begut el segon powergel.
Aquestes valls franceses són molt estimulants i la pujada completa de Coma Mitjana encara no l'havia fet mai. Trobar a on comança el camí no m'ha resultat difícil, el que m'ha costat es seguir-lo. Està molt fressat fins que he arribat al peu de les primeres tarteres i aleshores m'he decantat molt cap a la dreta i no he trobat ni el refugi Matutano. Als 2.400m m'he trobat tancat pel Pic Alt de Coma Mitjana i he hagut de remuntar per la seva esquerra per assolir el circ Bastiments-Freser.
He arribat al coll absolutament mort.

VOLTA AL MONTMALÚS

2008-08-19T12:01:00.000-07:00

El passat dia 15 d'agost vaig fer la sortida més llarga de la temporada, tret de la pujada al Canigó. Des del refugi de cap de Rec, situat a l'etació d'esqui de fons de Llés de Cerdanya, pujar fins als Pessons per baixar tota la vall de la vessant Andorrana fins a l'estany primer i tornar per Montmalús i la Vall de la Llosa. Més de 30 km amb un desnivell positiu acumulat de més de 2.000m.

El dia va començar amb una tempesta que va enfarinar tots els cims i va descarregar una bona pedragada sobre l'estació d'esquí. Tot just vaig arribar a lloc passades la una de la matinada i amb el fred que feia no vaig arrencar fins 3/4 de deu. La zona te recorreguts marcats amb un rectangle groc i un número. Vaig optar per seguir el 26 que em portaria fins l'estany de la Muga. Per tornar probaré de localitzar el 26 que puja des de la Farga a la vall de la Llosa per conectar amb l'itinerari 26. El vent fred que va bufar fins ben entrat el migdia em va fer renegar més d'una vegada, malgrat portar guaants els dits havien perdut força i fins i tot em costava remenar el mapa.

De l'estany de la Muga vaig pujar cap el coll de la Muga, al mapa no hi apareix cap camí però la orografia es veu favorable. Cap a l'oest, just entre dos turons hi ha una pedra estreta i dreta a modus de columna que mrca l'inici d'un sender que porta directament al coll de Vallcivera i una mica més enllà al Gr que passant per l'estany de l'illa enfila als Pessons i després davalla cap a l'estació d'esquí i remunta cap a la portella blanca d'Andorra. El circ dels Pessons amb tots aquests estanys disseminats per tota la vall val molt la pena malgrat ser un lloc prou concorregut.

Per tornar no tenia gens clar per a on, si per la Portella Blanca o pel coll de Montmalús. Un gran rètol marca l'inici del camí que puja al coll, camí fressat i directe que no em va oferir cap mena de dupte. Del coll a l'estany de Montmalús, fantàstic amb les llums de la tarda. El refugi que hi ha a la riba estaba molt concorregut, mínim 15 persones hi feien vida i no m'estranya doncs el paràtge és extraordinari.

De l'estany cap a la vall per un camí que es pren entre l'estany principal i el petit que, amb fites entre bosc, et guia fins a rependre el Gr. ara cap a l'est i després cap al sud per la vall de la Llosa al peu de la Muga fins als prats de La Farga per travessar el riu i cercar l'itinerari 26. Vaig trigar a trobar l'inici del camí i quan ho vaig fer va esser com si hagués assolit una gran victória.

Vaig arribar a la furgoneta abans de 3/4 de vuit, total 9h 40' de recorregut amb dos powergel, unes quantes galetes, una mica de xocolata i una cullerada d'hidroplus per afrontar la última pujada. I sobretot moltes fotografies.
Si vols veure les imatges clica aquí.

OBJECTIU 2.100 (metres de desnivell)

2008-08-08T11:42:00.000-07:00

Ara ja toca fer desnivell de manera més seriosa; normalment em conformo en pujar al Torreneules gran des de la central del Daió de baix per pedrises, aquesta vegada faltava donar un punt més de dificultat.

El recorregut d'avui lliga dos cims molt recomanables al voltant de Coma de Vaca: el Balandrau i el Torreneules petit. A més l'accés als dos per camins gens habituals: Balandrau per la carena N-W i el Torreneules petit per la carena S-E. El resultat final es una ruta curta, uns 17 km, però de més de 2.100m de desnivell. Per fer-ho he necessitat 5h 20' i dos power gel.

La nota curiosa: a dalt del Torreneules petit m'he trobat dos companys que estavan acabant l'Olla de Nuria: el clan Subirana, en Jesús i en Gerard.

El Refugi Matutano a Coma Mitjana

2008-07-23T11:52:00.000-07:00

Des de l'any passat que sento quriositat per aquest refugi, el nom de Matutano si més no el fa simpàtic. Un altre alicient és que Coma Mitjana te un circ molt tancat amb moltes terralleres que la fan diferent de la veina Carançà.
Del refugi poc en puc dir doncs estava tancat i la part lliure és minúscula, això si amb una bona font, a més resulta molt fàcil de trobar doncs està ben bé al costat del torrent.
Avui he aprofitat la visita al refugi per dissenyar un itinerari força interessant: sortida de Vallter, pujada a Bacibers pel coll de la Geganta, carena cap al nord i baixada per una canal abans d'arribar a Cap de Tautxes fins a la coma, i una mica més avall el refugi. La tornada remuntant Coma Mitjana, ascensió al pic de l'Infern, molt dreta però sense dificultats, i aprofitant he fet la carena Freser-Bastiments-Geganta i cap a Vallter de nou.
Si vols veure les imatges clica aquí.

PUIGPEDRÓS I EL CIRC DELS ENGORGS

2008-07-22T11:41:00.000-07:00

Aquest passat divendres vaig anar cap a Meranges, des de que era petit que no hi havia estat. Amb els pares vam anar fins a veure l'estany, però fa tant temps que quasibé ja no ho recordo.
El punt de sortida el pla de Camp Llong, just a on la pista cap a Malniu deixa d'estar asfaltada.
Si vols veure les imatges clica aquí.

PIC DE LA FOSSA DEL GEGANT, per la carena dels Torreneules

2008-07-11T12:16:00.000-07:00

Avui he dedicat el matí al Pirineu que tinc més a prop. De la Central del Daió he agafat el camí de Coma de Vaca...

PRIMERA VISITA AL CARLIT

2008-07-11T12:12:00.000-07:00

El passat divendres 4 de juliol vaig fer una escapada al per anar al Carlit.
Vaig deixar la furgo al revolt de la carretera que puja al coll de Puimorens, just passat el poble de Porté...

EL CANIGÓ PER SANT JOAN. DE L'ALZINA SURERA AL PI NEGRE.

2008-06-26T08:41:00.000-07:00

Vista del circ amb la paret Nord del Barbet i la gelera de la Bretxa Durier des del refugi de Cortalets.

Aquest any, com el darrer, he volgut anar a celebrar el Sant Joan a la Pica del Canigó.

Ara sortint d'Arlés (290 m) i passant per la carena del Barbet. El resultat es un desnivell a superar de més de 3.000m entre les pujades i baixades del recorregut. Potser massa just per fer-ho amb un dia i em vaig carregar la motxilla amb menjar, sac i marfega per si de cas. Finalment vaig passar la nit a Cortalets per fer cim a l'endemà. A les vuit del matí entre mig de la boira ja era a dalt acompanyat d'un jove irlandés que vaig conèixer al refugi.

El resultat final: 9 hores per fer el trajecte fins a Cortalets, 2h 30' per fer la volta Cortalets-Barbet-Canigó-Jofré-Cortalets i 6h 15' per tornar a Arlés. Quasibé 18 hores de camí, moltes més fotos i també pràctiques d'anglés.
Si vols veure les imatges clica aquí.
Si vols veure el vídeo del refugi de l'Estanyol clica aquí.

Will posant-se per la foto a la Pica del Canigó.

EL PRIMER DE L'ESTIU: EL PEDRA

2008-06-20T12:05:00.000-07:00

Dimecres 18 de juny
Per cel.lebrar que ja tinc el títol de guia m'en vaig anar a fer el Pedra, l'itinerari clàssic des del refugi Estasen per la collada del verdet i la baixada per la tartera.

Refugi Estasen. L'últim tram abans de fer cim.

Un dia de sol extraordinari, el primer d'estiu després de tanta pluja. Molt bona visibilitat i l'itinerari molt ben marcat. Primer el PR-C 123 i la grimpada tota guiada per marques grogues. Dos punts importants: una vegada voltem una gran pedra i assolim el primer collet cal planejar endavant per anar a cercar la carena que ens portarà a la collada del verdet, una vegada allà voltar el turò que tenim davant per l'esquerra per arribar als primers trams de grimpada. La veritat es que la recordaba més fàcil.

Ja a dalt amb un dia ben assolellat.
De baixada una vegada a l'enforcadura reprenem les marques del Pr. Els rocs de la tartera cada vegada queden més avall. Hi havia trossos que estaven ben nets, el cap de setmana anterior van passar per allí els corredors de la Saldes-Pedraforca. Només cal estar atent als 1800m per agafar el camí que planeja per retornar al refugi.

ELS RITMES D'ENTRENAMENT

2008-02-02T12:48:00.000-08:00

Podem identificar diferents indicadors fisiològics del rendiment. Cada un d’ells tenen vinculat una intensitat i durada de carrera a més de la via energètica que li són pròpies:
La força aeròbica màxima (VO2max). El test que s’utilitza per mesurar-la es el test de Coper que consisteix en mesurar la màxima distància que som capaços de recórrer durant 12 minuts, per tant, seria el ritme del 3.000 aproximadament.
La font d’energia es l’anomenada glucòlisi aeròbica que te com a substrat la glucosa (o glucogen) i que genera àcid làctic.
Llindar lactat-ventilatori. Es la intensitat a partir de la qual ja es comença a generar àcid làctic i per entendre-ho seria el ritme de marató.
Energèticament utilitza la glucòlisi aeròbica i la beta-oxidació dels àcids grassos en diferents proporcions.
L’economia de carrera (Ec.) El ritme d’endurance amb la beta-oxidació dels àcids grassos com a font metabòlica principal i els àcids grassos com a substrat.
A aquest tres cal sumar la capacitat anaeròbica. El ritme de 800 i la glucòlisi anaeròbica que també genera lactat però sense la utilització de l’oxigen.
Una millora en l’economia de carrera permet ritmes més alts amb el mateix consum d’oxigen, una millora en el llindar de lactat permet ritmes més alts sense una acumulació d’àcid làctic significativa, una millora en el VO2max permet mantenir ritmes més alts sense tirar de les reserves d’energia anaeròbica, la capacitat anaeròbica està relacionada amb el nivell de VO2max.
Un tindrà més importància que els altres en funció de la especialitat atlètica però tots ells es troben interrelacionats i intervenen en el rendiment esportiu.

Amb excés d'àcid làctic per tot arreu a l'arribada de la mitja 07 de Ripoll

Mètodes d’entrenament:
L’economia de carrera es millora fent carrera de llarga durada a baixa intensitat. Entre 30’ a hores a un ritme de 130-150 ppm (70%-80% de la Fc max)
El llindar lactat-ventilatori a la pràctica s’entrena fent intervals de 15’ a 20’ a ritme de carrera de marató amb descansos a ritme aeròbic de 5’. La suma dels temps dels intervals ha d’estar entre 30’ a 60’. i la freqüència cardíaca entre el 80% i el 95% de la Fc max. ( el 85% de la Fc max. es pren com a referència del llindar lactat-ventilatori)
VO2 max es millora fent intervals de 1.000 m a 3.000 m (amb descansos de ritme aeròbic entre 2’ a 5’. El ritme de cursa entre el de 3.000 al de 10.000 i el temps total de cursa entre 15’ a 30’. La freqüència cardíaca seria la màxima (Fcmax.=220-edat)
La capacitat anaeròbica és la que ens millora la tolerància al lactat. S’entrena fent intervals entre 1’i 2’ amb descansos incomplets (fins a 120ppm) de com a mínim el doble del temps de cursa. El temps total de cursa entre 5’ a 15’ a un ritme de 800m a 1.500m.
Les freqüències cardíaques són només de referència doncs són una característica molt personal.
La interrelació entre totes aquestes variable es el que determina el rendiment i si bé la manera d’entrenar-les una per una està molt clara, la veritable dificultat es presenta alhora de construir un pla d’entrenament cara a un objectiu concret.

Anàlisi de les característiques específiques de la cursa de muntanya, aplicat específicament a la cursa dels mossos.
A nivell de tècnica es evident que en cal per baixar amb garanties de Sant Amand i també la part de la baixada entre el coll del Vent i coll Roig amb molta pedra solta.
A nivell de força cal: força-resistència de llarga durada per afrontar la pujada a Sant Amand des de Saltor (25’-30’) però també força explosiva per superar amb facilitat els petits ressalts que anem trobant per tot el camí. Un bon nivell de força dels quàdriceps ens ajuda també a controlar les baixades.
Aquesta cursa de muntanya té una durada superior a les dues hores i es pot assimilar, a nivell de resistència, a una cursa de marató d’asfalt que es corre lleugerament per sota o al límit del llindar del lactat-ventilatori (als km finals el ritme s'incrementa). Per tant sembla que el més important es millorar aquest llindar i acostar-lo el més possible al VO2max.

CÓRRER PER LA NEU...

2007-12-17T13:23:00.000-08:00

Les Carboneres.

...proporciona una sensació especial. Fa molt més fred i has d'anar amb molt de compte per no caure però aquestes pistes que, habitualment arriben a ser fins i tot monótones, es transformen en paisatges d'aventura.

PLA D'ENTRENAMENT PER LA CURSA DELS MOSSOS 08

2007-12-13T13:54:00.000-08:00

A dia d'avui puc felicitar-me d'haver aprobat l'assignatura d'entrenament esportiu nivell 2 del curs de tècnics d'esports de muntanya i escalada.

Intentaré, amb el que hem aprés, mirar de dissenyar unes pautes a partir de les quals preparar amb una certa solvencia la propera cursa dels mossos 08: cursa de muntanya d'uns 1350 m de desnivell positiu i entre 22 i 23km de distància.

La data màgica es el primer diumenge de maig, falten per tant 21 setmanes.

Entrenament aerobic:

Les primeres vuit setmanes les dedicaré a recuperar la forma física treballant el fons. Bàsicament córrer per muntanya durant 1,5h primer, per allargant-ho progressivament fins a les 2,5h (aprox. el temps que vaig fer la passada edició) o les 3h com a màxim i per la primera setmana de febrer. Procuraré sortir com a mínim tres dies a la setmana.

En quant a les pulsacions, mirar de no forçar. Una mitjana de 150 pulsacions per minut i no anar més enllà de les 165 ppm en pujada. Per controlar-ho el millor es cercar diferents circuits de desnivells variats, de moment poc i mica en mica augmentar-lo per augmentar la intensitat de l'entrenament. De totes maneres millor no passar-se doncs segur que en les sortides més llargues per força hauré d'afluixar i això aniria bé que fos progressiu. Més endavant ja tindré temps per apretar fort.

Entrenament de la força:

Dos dies per setmana els dedicaré a entrenar la força al gimnàs. Fins la segona setmana de gener faré hipertrófia, això no és res més que guanyar volum muscular. Es fa utilitzant pesos que et permetin fer de 3 a 5 series de 8-10 repeticions en cada exercici (sentadetes, pes mort, arrancades, press de cames, flexions i extensions de cames, press banca, dominades, press d'espatlles, curl de bíceps...)

MITJA 2007; NO HA POGUT SER PERÒ...

2007-11-18T08:30:00.000-08:00

tampoc em puc queixar: 1h 25’ 13’’. Temps que dóna una mitjana aproximada de 4:03 m/km.
Vull recordar que la idea que tenia era fer 4:00 m/km, es a dir, un temps final de 1h 24’ i una mica més. Aquesta idea ve del test que vaig fer el dia 06/10/07 (fa poc més d’un mes) sobre 10km amb un temps de 39’ 55’’.

Ara cal analitzat a on hem fallat: els entrenaments que he fet desde el test fins ara han estat una convinació de carrera continua d'entre 16 i 18km, amb ritmes de 4:40 i 4:10 els darrers 8km (aquests més aviat de baixada), a més de series d'1km amb ½ de recuperació a ritme de 3:50 a 3:55’ entre 7 i 9 repeticions. El màxim només el dimecres de la setmana passada i la veritat es que no em va anar molt bé perquè encara tinc adolorits els tendons dels turmells.
Cal sumar-hi un parell de sortides per muntanya, pista o corriol sense massa denivell de 2 hores de durada a un ritme alegre.
A part un dia a la setmana de musculació de cames al gimnàs i piscina tres dies a la setmana per millorar el ritme respiratori (20minuts/dia).

COM HA ANAT EL RECORREGUT
He sortit lent, el primer km a 4:15, mica en mica he posat el cos al seu lloc i he cercat un ritme que pogués portar bé, de 4:04 a 4:10 depenent del terreny. Els primers 10 km a 41’ 20’’ i força fart de córrer en pujada; fins aquí bé si tot això ho puc rebaixar a la tornada.
Del km 10 al 11, l’entrada a Sant Joan, ho he probat i he fet 4’00 amb força esforç, el seguent km també però a partir d’aquí només he pogut mantenir el ritme ho perdre’l en algún km, el pitjor del 19 al 20, a on després d’afrontar un bon tram de descens tornes al pla i es fa molt carregós. L’últim només ha servit per tornar a posar a lloc totes les perdues de la baixada. El resultat de 1h 25’ 13’’ em fa veure que els darrers 11km si que els he fet a 4:00 de mitjana però no he pogut recuperar el 1’ 20 que perdia els primers 10 malgrat que no he trobat la distància massa llarga.

CONCLUSIONS
Les expectatives eren massa elevades en funció de les probes. El resultat del test dels 10km haurien d’haver estat per sota dels 39’’ (a 3:54) com a mínim per afrontar amb garanties el repte dels 4:00.
Les series de velocitat s’haurien d’haver fet repartides en el transcurs de tota la temporada, per una banda per poder donar temps als tendons a assimilar el treball i per altra per tenir marge per la millora (començar amb series més curtes). També penso que caldria introduir algun entrenament de series més llarg, unes 7 o 8 repeticions de 2km a ritme de cursa.
En quant al fons tot el treball fet per muntanya ja es més que suficient.

TEST 10 Km ASFALT

2007-10-06T09:39:00.000-07:00

M'havia apuntat als 10km de la penya blaugrana de Sant Pedor per avui dissapte dia 6 d'octubre. Al final el divendres vaig arribar tard a fer l'ingrés per pagar la cursa. Total, avui a les quatre de la tarde, després de plegar de la feina he anat a fer un test a la ruta del ferro. La idea era fer 4 minuts el km, i a anat bé (sino prou que m´ho callaria). Els 10 km en 39'55''. Bé, però encara cal millorar per la mitja de Ripoll.

DEL REFUGI DELS ALEMANYS A RAS DE CARANÇA: una visita als estanys.

2007-08-25T09:52:00.001-07:00

Estany Blau.
Aquest itinerari te tant d'interés que en faré una referencia especial a la pàgina web, mentre tant aquí hi han unes imatges per fer boca.

Refugi dels Alemanys i ramat a Coll de Pal.

Pic de la dona vist des de les rodalies del refugi dels Alemanys.

Avetosa i Refugi del Ras de Carançà.

Estany de les Truites.

Estany Negre al peu del Pic de l'Infern.

PUJADA A L'INFERN.

2007-08-25T09:51:00.001-07:00

Espectacular vista des del cim: aresta nord-oest estanys de l'infern en primer terme, cresta dels Racons i estany de les truites en segon.
Itinerari circular que té com a punt de partida el refugi d'Ull de Ter (2.220m) i com a objectiu principal aquest cim amb nom tant especial com es el pic de l'Infern (2.869m). L'aproximació la fem pel Gr. 11 passant pel coll de la Marrana. Ens desviem a la dreta abans d'arribar a la barraca de Tirapits per enfilar pel dret cap a la collada que hi ha entre el Freser i l'Infern. La tornada es interessant fer-la per l'aresta que enllaça Infern amb Freser i Bastiments per tornar al coll de la Marrana i d'aquí al refugi.

Vam sortir a les nou del matí i vam retornar a la furgoneta a les dues.

En Gerard i en Paco em van acompanyar en aquesta sortida. Una motxilla amb molta història.

Aquesta sortida especialment pensada per portar a en Gerard per paratges diferents, buscant un recorregut fàcil però amb un punt més que quelcom tant manit com pujar el Bastiments.

La vam realitzar el divendres dia 17 d'agost, dos dies després de la travessa a Llívia. En Paco, malgrat el cansament del dimecres, es va voler afegir a l'excursió.

Passarela sobre el riu Ter i el refugi d'Ull de Ter.
Durant l'aproximació al refugi en Gerard ja va donar mostres de no estar precisament en la millor predisposició per afrontar cap repte: només d'arrancar el va trucar la Mercé, la seva dona, que la Gemma ja gatejava. Ai aquests papas!!!. Tampoc trobava la manera d'entrar en calor, ara em trec la jaqueta, ara me la torno a posar.

En canvi, en Paco anava com una moto.

Al coll de la Marrana i fent el cim de l'Infern.

Buscant la manera més adient d'enfilar cap a la collada entre l'Infern i el Freser,i quan faltaven només 150m de desnivell el papa Gerard va desistir i va decidir tornar per a on havia vingut. Amb en Paco vam tirar fins a dalt i vam tornar per l'aresta. Itinerari fàcil però en el que cal posar les mans en alguns punts concrets i, abans d'accedir al Freser, buscar el camí per la pared nord. Feia molts anys que no hi havia passat i vaig disfrutar moltíssim.

Vam baixar del Bastiments acompanyats d'una espessa boira. A la furgoneta ja ens estava esperant en Gerard.

RIPOLL-LLÍVIA (Gorguja): una travessa mooolt llarga

2007-08-21T13:48:00.000-07:00

Sortida del sol pujant al Mont-Roig

Travessa amb sortida a Ripoll i arribada a Gorguja, una barriada que pertany a Llívia. El trajecte passa per Sant Amand, Taga, Mont-Roig, coll de Tres Pics, refugi de Coma de Vaca, Nuria, Coll de Finestrelles i Tossa d'Er.

Hora de Sortida: 23:15 del dia 14.

Hora d'arribada: 19:30 del dia 15.

Distància: 60km.

Descripció: el trajecte arrenca de la plaça del Monestir de Ripoll, lloc emblemàtic, puja pel barri de Sant Pere, la casa de Cal Violí i pren el Sender Local fins el transformador. Ara ja segueix el recorregut de la Cursa dels Mossos: puja fins a Sant Roc, baixa per la pista fins coll de Baups, passa pel Pla de l'Home mort, el Gorgs, puja al coll de Sant Martí (per Moiols ens resulta una mica més curt), Saltor i Pla de Pena a només 100 metres per sota de la Creu de Sant Amand.

En aquesta part cal fer referència als treballs de deforestació que s'estan realitzant entre el Pla i els Gorgs que per variar estan destroçant el camí sense miraments.

Sortida a la plaça del monestir, pla de l'home mort i faig gros.

Pujant la Garganta i font del faig.

Es baixa fins a Coll de Jou i es puja fins a Comallonga i es va a buscar la Portella d'Ogassa. Ara la navegació de nit es fa una mica més complexe doncs cal anar a cercar la pista prop de l'Orri Vell, per sort vam descobrir un camí força fresat que hi mena directament. Prenem la pista i la seguim quasibé fins que s'acaba, en una zona d'aiguamolls, al sud de la Collada Verda. De la collada surt una pista cap a l'Oest que pot servir de referència si no afines prou be el rumb.

Vaca a les rampes del Taga, portella de Comallonga i Collada verda.

De la collada arrenca la carena que en monotona pujada i seguint el filat ens ha de portar al cim del Montroig i d'allà baixar cap a la collada de Meianell a on trobem la pista que ve de Ribesaltes. En aquesta ascenció ens va atrapar la sortida del sol, tot un espectacle. Des del Montroig podem observar laes modificacions del paisatge que efectua l'home, a l'oest del filat un dens bosc de pi roig, a la dreta només pastures.

Collada de Meianell i vistes de la collada de Meianell i Coll de Pal des de la pujada al Balandrau.

De la collada, en Salva i en Paco, que no anavem excessivament frescos van optar per anar per la pista a cercar la pujada fins al coll de Tres pics. Jo, ja que era allà, no em vaig volre perdre la pujada al Balandrau. Mentre ells es van trobar un pilot de gent que es disposaven també a pujar-lo per Tres pics, jo vaig trobar-me en la més absoluta tranquilitat, només acompanyat per una colla d'Isards i alguns cavalls. Ja de baixada per retrobar-me amb els companys vaig coincidir amb un runner que enfilava a tope les darreres rampes del cim.

Collada de Meianell, pujant i descansant a Coll de Tres Pics.

Vaig haver-me d'esperar una mica fins que en Salvador no va arribar i per esperar a en Paco, que es veia encara molt lluny, va aprofitar per fer una bacaina. Quan aquest va arribar el primer que va dir es que ja no donava més, s'havia quedat fos. El vam deixar enfilant el camí que des de Coma de Vaca porta cap a Queralbs i nosaltres dos vam seguir pel camí dels enginyers.

Refugi de Coma de Vaca i camí dels Enginyers, només en quedem dos.

La calor comença a notar-se i el camí fins a Nuria es fa molt llarg, sobretot per en Salva, que sembla que ja comença a anar amb la betzina de reserva. Es dia festiu i ens anem trobant força gent. Els darrers revolts abans d'arribar a l'alberg es fan eterns. Arribem a Nuria a dos quarts d'una a on, com no, hi trobem un bon ambient, encara que potser no tant com altres anys doncs estava programada una vaga del personal de ferrocarrils que segurament va desanimar a molts turistes.

Arribada a Nuria i foto davant l'ermita de Sant Gil.

Parada obligada per menjar i recuperar forces abans d'enfilar la darrera pujada, fins al coll de Finestrelles. Pujada lenta, buscant un ritme constant per superar els 640m de desnivell.

Coll de Finestrelles desde el camí dels enginyers i vista de la Tossa d'Er des del Coll de Finestrelles.

Coll de Finestrelles, ja fa setze hores que vam sortir!!!

A les tres de la tarda arribem a dalt. Per primera vegada ja intuim el final de la ruta. Des del coll de Finestrelles veiem la Tossa d'Er i el coll de Segalés, punt a partir del qual, començarem la davallada definitiva cap el poble.

Coll de Finestrelles, Clots del Segre i bosc de la Tossa d'Er.

Vam recórrer el camí en total solitud, no vam trobar ni un ànima fins quasibé al poble d'Er. Primer vam seguir unes marques blaves fins al punt que el camí es bifurca, abandonem el camí marcat que davalla ràpidament cap al fons de la vall i seguim les fites que ens guien planerament cap a la Tossa. Tenia tantes ganes d'acabar que aquest tram llarg i monóton el vaig fer amb el pilot automàtic posat. Fins i tot vaig passar per alt un forat a la roca de considerables dimensions usat com a abric de pastors i situat a tocar del camí. Només la idea d'estar per primera vegada a la vessant francesa del cordal Puigmal-Segre em mantenia l'interés. Per sort quan el camí penetra al bosc de pi negre la cosa millora una mica.

Arribem al coll de Segalés, una gran clariana al final del camí. Seguim les fites fins que (...) desapareixen!!!! Sempre havia sentit que a la vessant francesa els camins estavan tant ben marcats. Donc bé, com a tot arreu, només els principals i encara. Teniem encara prou temps abans de la posta de sol però, en Salvador ,que devia tenir encara més ganes d'acabar que jo, va pendre la iniciativa de tirar pel dret. Baixant per les parts més netes de sotabosc que anavem trobant vam fer dreera cap a la granja de bestiar que es veia a baix. Allà vam recuperar per fi les marques del camí a Err.

Esglèsia d'Er i l'arribada a Gorguja.

Una pista ens mena cap al poble, a on es barregen les masies amb les segones residències de nova construcció: boniques cases unifamiliars amb el seu corresponent jardí. D'aquí a una merescuda dutxa només ens separaven tres miserables quilometres

TRAVESSA FINS A MANTET

2007-08-13T10:10:00.001-07:00

Mentet

Recorregut circular que entra a França per la Portella de Mentet, ressegueix tota la carena de La Roca de la Portella per arribar al petit poble de Mentet, objectiu principal. Després remonta el riu de l'Alemany i passa pel refugi per afrontar les darreres pendents de la vessant francesa de la portella.

Descripció: La carena de La Roca de la Portella baixa suament formant colls molt amples que aprofiten les vaques per pasturar. Cal seguir les fites fins a Caps dels Rocs. Allí és necessari estar atent i baixar cap a la dreta a través d'una zona de bosc de pi negre molt atapeïda fins trobar un replà presidit per un abric de pastors sobre un penyasegat. El camí, ara ja molt fressat, transcorre pel bosc i va a travessar el riu per una palanca de troncs a poca distàcia del poble.

Mentet és un poble molt petit amb una bonica ermita a on fan exposicions de tota mena, una Casa de la Natura i una Gîte d'etape. Es fàcil veure cavalls per les rodalies.

Per tornar el més senzill és seguir el Gr.10 que remunta el riu de l'Alemany fins prop del refugi situat a la cota 1968 (trobem rètols indicadors). D'aquí anem seguint les fites que ens menen al Prat de la Portella, sota el Pic de la Dona. Per últim cal afrontar les fortes pendents per accedir de nou a la portella.

Portella

El dia que vaig anar-hi, la primera setmana d'agost, vaig sortir molt d´hora, les sis tocades, amb temperatures força fresques. Un grup molt nombrós de vaques ja estaven pasturant a Collets Verds mentre el sol despuntava per l'est.

Després de travessar el riu em va costar descobrir el camí del poble que remunta cap a la dreta entre mig d'una maranya de fils vaquers. Vaig arribar abans de les nou i el poble es veia desert, les úniques senyals de vida eren un parell de tendes plantades als prats dels voltants i alguna autocaravana aparcada a la carretera. A l'ermita hi havia anunciada una exposició d'art africà.

Ja de tornada, només començar a enfilar el Gr vaig trobar-me una parella al voltant de la cinquantena, ell dedicat a preparar l'esmorzar sobre un roc i ella just acabat de pixar. Soposo que no s'esperaven que ningú els destorbés.

Poc abans d'arribar al refugi el camí passa per un abric de pastors i arriba a un poste indicador. El gr continua cap a Coll de Pal però cal desviar-se cap a l'esquerra. El refugi de l'Alemany estaba ocupat per tres nois que semblaven estrangers, anglesos potser. Feien encara cara d'adormits. Més endavant em vaig sorprendre de trobar-me un parell de persones a cavall i no em vaig poder estar de treure'ls unes fotos. Pel que he vist des de aleshores aquesta es ja una pràctica comuna.

Vaig arribar a Vallter a tres quarts d'onze, amb el pàrquing bastant ple de cotxes a aquesta hora. Res a veure amb la tranquilitat que havia deixat enrera.

Riu de Mentet i Refugi de l'Alemany

Sabatilles, mitjons i barret. Tres indispensables per la meva travessa.

2007-07-30T08:19:00.000-07:00

Per aquesta travessa de tants quilometres vaig triar les sabatilles Velocity de Vasque. Són lleugeres, cómodes i aptes per portar plantilles ortopèdiques. El que més m'agrada és que la seva estabilitat em dona molta seguretat en qualsevol tipus de terreny. A més els reforços de la puntera i uns bons tacs a la sola les fan quasibé indestructibles.
Per mitjons em vaig posar els attack de Falke que han resultat ser molt comfortables. S'adapten tant bé que he arribat sense cap ampolla, a més prou transpirables perqué els peus no quedin rebollits.
Com que es preveia força sol m'he endut també un barret de gran ala de La Fuma, lleuger, transpirable i amb una ala rígida que m'ha protegit molt bé dels ratjos solars. L'únic inconvenient que li vaig trobar va ser quan bufava el vent.

TRAVESSA VALLTER-CANIGÓ EN UN DIA (segona part: la tornada)

2007-07-09T14:03:00.000-07:00

Després de sis hores i mitja de patejada arribo al cim del Canigó. Hi ha força gent aquest dia de Sant Joan. Del terra encara fumegen uns rostolls, el primer que penso es que fins i tot aquí venen a fer costellades, peró al fixar-me una mica més, veig unes restes d'un drap roig i groc: una bandera socarrimada. Una mica més enllà em sorpren una especie d'espantaocells tant alt com una persona, amb un rètol penjat i gent fent-se fotografies davant d'ell. La pujada des del refugi de Cortalets és tant curta que permet fer aquestes coses.

No tinc temps de fer massa res: donar una ullada al taulell expositiu que hi ha al cim per reconéixer cap a on queda el Tretzevents i observar per on va i ve la gent. En general sembla que es dirigeixen cap el proper cim del Jofre resseguint tota la carena, algún, però, ressegueix tamé un camí que dibuixa unes marrades per la vessant nord. Ara ja he recuperat l'alè cal enfrontar la tornada que ,segur, es farà molt llarga.

Per la xemeneia segueix pujant molta gent. Amb paciència vaig trobant el moment per poder baixar els graons amb molta cura de no fer baixar cap roc. És molt més fàcil del que em pensava. El petit descans m'ha anat bé i baixar-la em costa molt menys que pujar-la.

A mida que vaig perdent alçada la calor es fa més present. Algún que altra cop de vent em fa trontollar el barret. Em plantejo estalviar-me totes les marrades que pugui gracies a la visió dels grupets de gent disseminats per tot el sender. Així arribo força depressa al refugi Aragó. Paro per fer un descans sota els pins negres i m'adono que quasibé no em queda aigua. M'he saltat la corba a on hi ha la "font nostra" i ara em farà falta.

A França, com a tots llocs, també hi ha gent que no respecta la natura: sobre l'herba, just davant meu, hi ha llençada una ampolla de plastic buida. Mossego una mica de power bar, en faig una bola i el deixo a la boca perquè es vagi desfent. Faig un glop d'aigua i em poso en camí: quan més abans comenci, més abans acabaré. El calor és aclaparador, aomforme vas perdent alçada es va fent més present. M'aturo a cada torrent d'aigua per remullar-me el cap. Passades dues hores de la meva arribada al cim torno a ser al refugi Merialles. A pocs metres trobo una petita font i ompleno l'ampolla. No em fa massa gràcia doncs als voltants hi ha molt de bestiar i penso que potser l'aigua podria estar contaminada. No puc fer massa res doncs l'aigua de segur em farà falta.

A les quatre m'agradaria ser al Pla Guillén i amb aquesta intenció enfilo la pista que ressegueix la vall de la Llagona amunt. Cap els 1.985 m. d'altitud, abans de la primera marrada de la pista i prop d'unes runes, comença el camí. Começo a notar que guanyar metres cap a munt cada vegada em costa més. M'he d'aturar més sovint del que m'agradaria mentre cerco les fites que van marcant el camí fins al coll o aprofito per fer una mirada al neret que recobreix el sòl. Del coll al Pla el camí, ben fressat, travessa una tanca a l'esquerra i ressegueix un fil vaquer sota un bosc de pins negres. Deixa el cim del turó i el pedregam que hi baixa a l'esquerra i seguint les fites passa pel refugi i la barraca fins arribar a la pista. De moment ja acumulo 15 minuts de retard.

Els paratges son ara ja coneguts i em resulta molt més fàcil seguir els camins. Les ondulacions que fa el terreny son més aviat suaus i es fàcil intuir visualment per on passen. Per contra ara ja estinc molt cansat i qualsevol pujadeta ja em fa esbufegar. El cel es ben clar i encara falten varies hores fins que no es faci fosc. No hi ha res doncs que m'obligui a espavilar-me i puc regular les forces que em queden. Un a un vaig assolint els collets que encara em separen de la furgoneta, amb la vista posada a les crestes de les Esquerdes de Rotjà. A la portella abandono les marques vermelles que porten cap a les faldes del Costabona i segueixo el camí que per sota el rocam traça la darrera pujada remarcable. Aquesta ni arriba a 100 metres de desnivell però em costa el que no es dit: a pocs metres d'arribar a dalt necessito recolzar-me en una pedra per poder recuperar l'alé i quan hi arribo el primer que faig es posar-me de genolls i fer un glop. Encara que l'aigua que he agafat de la font de Merialles no em faci massa gràcia ja no puc passar més sense beure ni fer una caixalada de power bar.

Ja resta poc, procuro evitar al màxim els petits desnivells que dibuixa el camí fins arribar a la portella de Morenys. Tot baixada i amb força mal de cames em retrobo amb la furgoneta que havia deixat a Vallter unes tretze hores abans.

TRAVESSA VALLTER-CANIGO EN UN DIA (primera part: l'anada)

2007-07-02T12:32:00.000-07:00

Aprofitant que per Sant Joan tenim moltíssimes hores de llum, vaig voler probar de fer aquest recorregut. També es adient triar aquesta data doncs són els dies que la flama del Canigó fa la seva arribada a moltes contrades de Catalunya.

La idea era arribar el més lluny possible i si això soposava arribar a fer el cim millor que millor. El recorregut es el clàssic Vallter-Canigó que normalment es fa en dos dies i la tornada està programada en autocar, es doncs un llarg trajecte i per tant cal pensaren portar algo per menjar i per beure. Vaig creure ue era un bon moment per probar les barretes de Power Bar, molta energia i poc pes. En vaig aplegar tres i ho vaig completar amb tres litres d'aigua, impermeable per si acàs, mapa, brúixola, i un barret; tot ben posat en una motxilla lleugera d'uns 25 litres.

A dos quarts de set del matí del dia 24 de juliol del 2007 vaig començar a pujar des de Vallter en direcció a la portella de Morenys (2387 m). Aquest tram del camí ja m'és familiar doncs d'altres vegades he anat fins al Costabona per aquí. El dia es preveu clar i sobretot calorós.

A partir de les crestes anomenades Esquerdes de Rojà tot es nou. Aquí ja entrem en territori integrament francés. El camí es força fressat i marcat per punts vermells desde la portella fins quasibé Roques blanques. Cal superar petites ondulacions però cap desnivell destacable, evidentment deixo els cims del recorregut per una altre ocasió.

Deixant enrera una pila de vaques ajagudes calmosament i al cap d'unes tres hores arribava al coll de roques blanques. Atravessat per una pista forestal, enllaç entre Vallespir i Conflent, cal seguir-la fins a Pla de Guillen a on vaig arribar mitja hora més tard. En aquest punt em crida l'atenció que el terra de la pista està recobert per una malla de corda i presidit per un rètol que adverteix de la fragilitat del medi.

Ara ja calia decidir el recorregut final, una primera opció era tirar recte cap al cordal del set homes i el tretze vents que després m'obligaria a baixar fins a la jaça del Cadí , molt desnivell i camí més incert, o bé una segona opció més popular: baixar fins el refugi de Marialles i d'allí enfilar la vall cap el refugi Aragó i cap al cim per la famosa xemeneia. Anant sol, sense conéixer el terreny ni estar massa segur de les possibilitats físiques vaig triar la segona opció. Sobretot alentat per la visió del refugi Marialles des d'el mateix pla de Guillen.

Unes fites t'acompanyen en el descens que passa per la cabana i, una mica més amagat, el refugi del pla de Guillen (2278 m), baixem per la banda esquerra del turó fins arribar al collet. Millor travessar la pista i per fer drecera de les seves marrades. Passo pel costat d'unes runes i enfronto el tram final de la pista que em portarà a la cota 1700 del refugi de Marialles després de perdre uns 500 metres de desnivell. El primer que penso es que després ho hauré de pujar.

Molts de cotxes aparcats a la vorera de la pista que arriba fins al refugi i com no, moltes vaques franceses: d'un to grisenc i amb els ulls enfosquits per cercles negrosos. La calor ja es comença a fer molt present. Ara cal seguir les marques del Gr-10 que et porta a travessar el torrent de Llipodera per un pontet. El camí ample i fresat puja suament direcció a Coll Verd (1868 m). Em vaig creuant amb caminants amb pesades motxilles, esportistes del running, recordo que cada primer diumenge d'agost es celebra la cursa del Canigó, i senderistes de diumenges d'estiu.

Cal travessar el torrent del Cadí que fins ara el camí ha anat resseguint, uns centenar de metres més enllà es deixa a l'esquerra el trencant que mena a Cortalets (hi ha tot un seguit de fletxes indicadores), i enfilar cap al refugi Aragó (2123 m). Allí s'acaba la protecció del bosc de pi negre i hi ha gent que, estirada a la fresca, es resisteix a abandonar-la. Ajudat per la visió dels petits grups de valents caminants puc fer-me la idea del recorregut que fa un sender ple de giravolts. Atravesso uns planells i ja començo a notar que el camí s'enfila. Vaig passant gent amb motxilles molt carregades, joves amb els seu monitor, parelles... a tots els saludo amb un "bon dia", alguns em retornen "bonjour" però de tant en tant sento també "bon dia". En un dels darrers giravolts de les marrades trobo una font i un rètol que la bateja: "font nostra", -mira, com la marca de llet!

Després d'un flaqueig final que dibuixa el camí per travessar un terreny tarterós cal afrontar la xemeneia: grimpadeta amb viarany assenyalat en vermell i sense cap més complicació que el cansament i la quantitat de gent que puja i baixa per aquest lloc, fins i tot un petit gos que, penjat literalment del bastó del seu amo afronta el descens tranquilament.

A la una en punt trec el cap al cim del Canigó, 2.784 metres sobre le nivell del mar. M'ha costat 6 hores i mitja d'un caminar viu arribar fins aquí.